La bici de l'avi

Sempre m’he imaginat a l’avi Ramon a la línia de front durant la guerra civil espanyola, cansat, brut i famolenc , però prou viu i espavilat com per , com ell ens explicava durant els llargs viatgen amb cotxe que fèiem durant la setmana santa, anar-se fent una bicicleta aconseguint una peça nova cada dia, que desmuntava de la bicicleta d’algú altre. Jo me l’imaginava pedalant amb aquella bici feta de pedaços, amb un gran somriure de murri allunyant-se a tota velocitat de les bombes, les rates, les bales, el fang i la pudor de merda, por i mort del que ells anomenaven “el frente”; però tot això només eren les imaginacions d’un nen de deu anys sobre la joventut del que per ell i per qualsevol net és un gran home i fins hi tot un heroi, el seu avi.

De més gran m’he plantejat mil coses sobre la vida del meu avi i en concret de la seva experiència durant la guerra civil espanyola, sé que es va fer una bicicleta, també se que va lluitar a Galícia i fins-hi tot que va acabar tancat en un camp de presoners en una plaça de toros en algun lloc d’Astúries, on només li donaven llenties per menjar i que després d’allò va jurar no menjar-ne mai més ( i ho va complir), que en aquell temps va agafar una pulmonia de la que va sentir-se'n sempre més, i apart d’això, només unes quantes històries i anègdotes més; però mai he sabut en quin bàndol va lluitar ni quants anys hi va passar ni que en devia pensar de tot plegat …………

“Avi Ramon el criden a l’aparatu !!!!”

A un murri amb una Lambretta